Bon Any Nou

Catalunya independent

    Avui vull utilitzar en el meu blog, que es manté en actiu gràcies a la desinteressada col·laboració del meu cunyat Joaquín ,al qual s’ho vull agrair públicament, no com és habitual per reivindicar el meu paper com a escriptor en llengua catalana ni per parlar o promocionar les meves obres literàries.

  Aquest cop vull expressa la meva opinió personal i intransferible, com el Document d’Identitat (és significatiu que en català no l’anomenem Document Nacional d’Identitat) sobre el fet històric que estem vivint els catalans i Catalunya en aquest moment i que va tenir com a punt de culminació, no de partida, doncs és un fet que fa dècades, per no dir segles, que és latent, l’11 de setembre de 2012 i que es va reafirmar en el d’enguany, amb la cadena humana.

   És innegable i indiscutible que els catalans tenim el dret d’expressar la nostra voluntat –per molt que molesti, alteri, exasperi i enrabiï a determinades persones de més enllà de l’Ebre- a l’hora de decidir que volem. I sembla que una gran majoria dels catalans el que volem és la independència d’un país que no ens ha entès mai, que ens ha odiat i que ens ha volgut eliminar reiteradament de la història imposant-nos la seva cultura, la seva llengua, les seves lleis i la seva concepció d’un Estat basat i fonamentat tan sols en el dret de la conquesta militar.

I és indiscutible, almenys per a mi, que els actuals dirigents del partit en el poder  –no tinc ganes ni d’escriure les seves sigles- i els del principal partit en l’oposició –d’aquests també em nego a escriure les seves sigles- volen negar el dret dels catalans a escollir el seu propi destí basant-se en una suposada inconstitucionalitat i en una il·legalitat que en el fons amaga el dret que s’atorguen, com a invasors, d’impedir els dret dels conquistats a decidir el seu futur  Perquè no ens enganyem, per a ells Catalunya continua sent un botí de guerra que han de continuar espoliant per als seus beneficis i interessos polítics, culturals i econòmics, especialment aquest darrer. A més, són tan curts de gambals, o en ho volen fer creure, o pitjor, es creuen que som una colla d’ignorants que desconeixem la nostra pròpia història, que al·leguen una unitat territorial, que per alguns d’ells es remunta a quan els dinosaures dominaven la terra. Circumstància prou improbable atès que en aquells èpoques els mamífers eren una minoria insignificant que no van començar a desenvolupar-se fins a la desaparició dels grans sauris.

També està més que demostrat històricament  -sempre que no es manipulin les dades històriques, fet que actualment és força freqüent- que amb el casament dels famosos Reis Catòlics, el rei Ferran només va ser consort de la reina Isabel –fet que es demostra en què va  haver d’abandonar el tro i la cort de Castella a la mort de la reina- i que mentre va durar el matrimoni va continuar sent compte de Barcelona i Rei d’Aragó, dues nacions unides i independents de la corona castellana.

     A tots aquells que reclamen amb crits, amenaces i incultura, sobretot, incultura, una unitat territorial basada en segles de domini polític i militar,  els hi recordo que Catalunya va perdre la seva independència al 1714 a causa d’una guerra de successió dinàstica en la qual van acabar guanyant les tropes borbòniques, per la seva superioritat, pel seu armament i perquè l’ajut militar anglès, tal i com s’havia promès al govern de la Generalitat va ser ignorat i traït ja que no els hi va interessar que l’arxiduc Carles d’Austria  (Carles III en el cas de regnar en la corona castellana) –que havia estat el candidat d’Anglaterra, les Províncies Unides, l’Imperi Austríac i la majoria dels estats alemanys) fos proclamat  Emperador del Sacro Imperi Roma-Germànic-,  fos alhora emperador i rei de Castella ja que anava en contra dels seus interessos polítics i per això van abandonar a la seva sort, que ja sabem quina va ser, a Catalunya.

    Així senyors i senyores que apel·len a una llarga unitat territorial –fet curiós sempre ignoren la guerra d’independència de Portugal que va acabar amb l’ocupació castellana d’aquell país- els faig constar que al 2014 només farà 300 anys que vam ser conquerits per la força i la raó de les armes. I com poble conquerit, hagin passat els segles que hagin passat, tenim el dret, fins i tot, l’obligació de recuperar una llibertat i una independència que ens va ser arrancades per una ocupació militar que va voler acabar amb la nostra cultura, les nostres institucions i amb el nostre idioma, fet que els tres segles que han passat des de llavors demostren que ha estat un intent estèril i inútil a causa de la nostra resistència a continuar existint, resistència que es continua mantenint viva i amb més força i decisió cada dia.

Una gran part dels catalans em dit no, i ho continuem fent i ho continuarem fent, a continuar formant part d’un Estat que no ens ha entès, que no ens entén i que mai ens entendrà perquè no ho vol. Així que quan dos no s’avenen –i això està passant des de fa segles entre Espanya i Catalunya- el millor que es pot fer és que cadascú agafi el seu camí. I si no ens ho deixen fer haurem d’assumir, sense por,  que el poble de Catalunya haurà de fer les passes necessàries per assolir-lo.

També es curiós que els partidaris de mantenir a la força la famosa unitat territorial acusin a uns determinats partits polítics i a uns concrets polítics dels ser els conspiradors i líders del projecte independentista. Davant d’aquesta opinió jo els hi pregunto: Sou cecs? Teniu un coeficient d’intel·ligència limitat i atrofiat? No sabeu veure el que passa o creieu que els ciutadans som estúpids? Jo puc garantir, sense temor a equivocar-me que no ho som.

No hi han uns partits ni uns polítics concrets, ni una mà negre que identifiquen amb Artur Mas, que estiguin impulsant el fet de secció, si no que s’estan limitant, que és el que han de fer, a estructurar un marc legal i legitimat en resposta a la voluntat d’una gran majoria dels catalans per exercir el seu dret a decidir, a través d’un referèndum, no consulta, anomenem al procés pel seu nom sense por,  si Catalunya ha de ser un Estat independent. Que jo crec que ho ha de ser i de forma immediata.

Un altre fet que han de començar a assumir els polítics professionals és que la política està canviat i canviarà definitivament. S’acabarà amb els polítics prepotents, els quals durant tots aquests anys de democràcia s’han autoproclamat, sense que ningú els hi donés autorització, ni consentiment,  casta intocable. Doncs això s’està acabant i d’ara en endavant hauran d’actuar segons el poble cregui convenient pels seus interessos. I crec que els politics catalans, almenys, alguns d’ells, ho estan començant a entendre encara que els hi costi assumir-ho. Ja n’hi ha prou que els ciutadans només tinguin una participació democràtica cada quatre anys consistent en anar a votar per després ser oblidats fins als propers comicis. S’ha d’acabar amb la patent de cors que els polítics s’atorguen després de ser escollits.. La piràmide de poder es comença a invertir, potser lentament, però en un procés que no es podrà aturar, en què la base ocuparà el lloc de la cúpula i aquesta la de la base.

Crec que ja ha quedat demostrat, que sóc un incondicional partidari de la independència del meu país, és més, sóc dels que crec que s’hauria de fer una proclamació unilateral d’independència, no demà, sinó ahir. Amb tot, vull expressar que no entrego un xec en blanc a la independència. Quan s’assoleixi, que s’assolirà, el país haurà de canviar i aquests canvis han d’anar dirigits a la recuperació dels drets laborals que ens han robat, a la recuperació d’un sistema de benestar i sanitari, no com el que havíem gaudit abans de les retallades, sinó el doble o triple de millorat,  a superar el nostre sistema educatiu i d’investigació, bases imprescindibles del nostre futur com a nació, i a establir una societat igualitària i on els interessos humans siguin més importants que els econòmics. També a què els polítics que ens representin tinguin present que la voluntat del poble haurà de ser la que s’escolti i no els interessos partidistes.

Vull afegir, que la Independència, un cop assolida, no serà un beuratge màgic que solucionarà tots els problemes que ens ha causat la crisi, els bancs i els polítics de la  nit al dia, sinó que serà un camí llarg, espero que no molt, en el qual haurem de viure moments de sacrificis, difícils, fins i tot frustrants, però que aconseguirem superar amb l’esforç de tots.

Una altra qüestió que no la vull passar per alt. Si la Unió Europea no ens vol, pitjor per a ells. Potser no ens fan falta i en canvi estic convençut de què ells a nosaltres sí.

Sé que pot semblar típic i tòpic, però em vull acomiadar amb el crit que s’està estenent per tot Catalunya:

            IN-DE-PEN-DÈN-CIA!!!