Ahir dia 1 d'abril em vaig quedar sorprés a l'assabentar-me a través de les notícies de què hi ha hospitals de Barcelona -no cal esmentar-los per no fer-lis publicitat gratuïta- que estan cobrant als acompanyants dels malalt un lloguer per ocupar la típica butaca que està al costat del llit, també per poder disposar d'una cambra individual. Us preguntareu perquè em sorprenc si és més que evident que la política de CiU -ara amb el suport de governabilitat d'ERC- és la de privatitzar, per molt que ho neguin, molts serveis públics, però en espeical els serveis sanitaris. No és una idea que hagi sorgit de la famosa crisi que ens estan fent patint i pagant, sinó que es basa en un projecte que ja es va intentar aplicar durant la darrera legislatura de Jordi Pujol i, que per sort, es va poder aturar. Però sembla que l'han tingut ben guardada i a punt per quan arribés el moment oportú i ara, per a ells, ho és. La meva resposta, com m'imagino que endevineu, és la de lluitar amb tots els mitjans per conservar els serveis públics, tots.
Però retornant a l'inici, em vaig sorprendre no pels motius que he exposat, sinó perquè un cop més la ficció s'ha avançat a la realitat o la realitat s'ha apropiat de la ficció. En l'obra de teatre que vaig escriure l'any passat (2012) titulada "En puc posar malalt, doctor", una sàtira i irònica visió sobre el copagament i la privatització del sistema sanitari en la nostra nació, ja reflectia, entre altres factors de privatització, que els acompanyats dels malalts havien de llogar les butaques si volien asseure's al costat del malalt, així com d'altres serveis hospitalaris i en els Centres d'Atenció Primaria.
L'obra continua sense representar-se ja que ha estat rebutjada per les companyies de teatre a les quals la vaig enviar amb un més que evident absolut silenci; l'única excepció va ser der la del secretari de lectura del TNC, nom del qual ni vull ni desitjo recordar, que amb una opinió de seudo intel·lectual de pa sucat amb oli i pretenciosa va carregar-se-la, crec, que més per la seva qualitat artsitica, que potser no té, sinó per qüestions polítiques. Crec no equivocar-me al pensar que la va considerar políticament incorrecte. Avui en dia, s'han de defensar els llocs de treball a qualsevol preu, especialment si han estat designats i no obtinguts per mèrits pròpis.
Bé, l'únic que volia evidènciar és que en l'obra "Em puc posar malalt, doctor" ja es reflecteix teatralment com pot arribar a ser la sanitat en aquesta nació d'aquí a poc, i que consti que no he utilitzat "pública" per raons més que evidents i que deixo a la fantasia d'un possible, encara que no probable, lector o espectador."