martes, 3 de febrero de 2015

Premi Literari Ramon Llull 2015

Aquest any 2015 m'he tornat a presentar al premiaquest cop amb l'obra "Esvaïments", amb el pseudònim "Sanofevich Hannah i Shtelt"quedant entre les quatre obres finalistes que optaven al premi.

Ja és la quarta vegada que estic entre els finalistes, a veure si hi ha alguna editorial que està interessada en les meves obres i ens posem d'acord.

Us deixo la nota de premsa de l'editorial Planeta i aprofito per donar els més sentits condols 
a la família del Sr. Lara.

Nota de premsa

miércoles, 18 de diciembre de 2013

Catalunya independent


    Avui vull utilitzar en el meu blog, que es manté en actiu gràcies a la desinteressada col·laboració del meu cunyat Joaquín ,al qual s’ho vull agrair públicament, no com és habitual per reivindicar el meu paper com a escriptor en llengua catalana ni per parlar o promocionar les meves obres literàries.

  Aquest cop vull expressa la meva opinió personal i intransferible, com el Document d’Identitat (és significatiu que en català no l’anomenem Document Nacional d’Identitat) sobre el fet històric que estem vivint els catalans i Catalunya en aquest moment i que va tenir com a punt de culminació, no de partida, doncs és un fet que fa dècades, per no dir segles, que és latent, l’11 de setembre de 2012 i que es va reafirmar en el d’enguany, amb la cadena humana.

   És innegable i indiscutible que els catalans tenim el dret d’expressar la nostra voluntat –per molt que molesti, alteri, exasperi i enrabiï a determinades persones de més enllà de l’Ebre- a l’hora de decidir que volem. I sembla que una gran majoria dels catalans el que volem és la independència d’un país que no ens ha entès mai, que ens ha odiat i que ens ha volgut eliminar reiteradament de la història imposant-nos la seva cultura, la seva llengua, les seves lleis i la seva concepció d’un Estat basat i fonamentat tan sols en el dret de la conquesta militar.

I és indiscutible, almenys per a mi, que els actuals dirigents del partit en el poder  –no tinc ganes ni d’escriure les seves sigles- i els del principal partit en l’oposició –d’aquests també em nego a escriure les seves sigles- volen negar el dret dels catalans a escollir el seu propi destí basant-se en una suposada inconstitucionalitat i en una il·legalitat que en el fons amaga el dret que s’atorguen, com a invasors, d’impedir els dret dels conquistats a decidir el seu futur  Perquè no ens enganyem, per a ells Catalunya continua sent un botí de guerra que han de continuar espoliant per als seus beneficis i interessos polítics, culturals i econòmics, especialment aquest darrer. A més, són tan curts de gambals, o en ho volen fer creure, o pitjor, es creuen que som una colla d’ignorants que desconeixem la nostra pròpia història, que al·leguen una unitat territorial, que per alguns d’ells es remunta a quan els dinosaures dominaven la terra. Circumstància prou improbable atès que en aquells èpoques els mamífers eren una minoria insignificant que no van començar a desenvolupar-se fins a la desaparició dels grans sauris.

També està més que demostrat històricament  -sempre que no es manipulin les dades històriques, fet que actualment és força freqüent- que amb el casament dels famosos Reis Catòlics, el rei Ferran només va ser consort de la reina Isabel –fet que es demostra en què va  haver d’abandonar el tro i la cort de Castella a la mort de la reina- i que mentre va durar el matrimoni va continuar sent compte de Barcelona i Rei d’Aragó, dues nacions unides i independents de la corona castellana.

     A tots aquells que reclamen amb crits, amenaces i incultura, sobretot, incultura, una unitat territorial basada en segles de domini polític i militar,  els hi recordo que Catalunya va perdre la seva independència al 1714 a causa d’una guerra de successió dinàstica en la qual van acabar guanyant les tropes borbòniques, per la seva superioritat, pel seu armament i perquè l’ajut militar anglès, tal i com s’havia promès al govern de la Generalitat va ser ignorat i traït ja que no els hi va interessar que l’arxiduc Carles d’Austria  (Carles III en el cas de regnar en la corona castellana) –que havia estat el candidat d’Anglaterra, les Províncies Unides, l’Imperi Austríac i la majoria dels estats alemanys) fos proclamat  Emperador del Sacro Imperi Roma-Germànic-,  fos alhora emperador i rei de Castella ja que anava en contra dels seus interessos polítics i per això van abandonar a la seva sort, que ja sabem quina va ser, a Catalunya.

    Així senyors i senyores que apel·len a una llarga unitat territorial –fet curiós sempre ignoren la guerra d’independència de Portugal que va acabar amb l’ocupació castellana d’aquell país- els faig constar que al 2014 només farà 300 anys que vam ser conquerits per la força i la raó de les armes. I com poble conquerit, hagin passat els segles que hagin passat, tenim el dret, fins i tot, l’obligació de recuperar una llibertat i una independència que ens va ser arrancades per una ocupació militar que va voler acabar amb la nostra cultura, les nostres institucions i amb el nostre idioma, fet que els tres segles que han passat des de llavors demostren que ha estat un intent estèril i inútil a causa de la nostra resistència a continuar existint, resistència que es continua mantenint viva i amb més força i decisió cada dia.

Una gran part dels catalans em dit no, i ho continuem fent i ho continuarem fent, a continuar formant part d’un Estat que no ens ha entès, que no ens entén i que mai ens entendrà perquè no ho vol. Així que quan dos no s’avenen –i això està passant des de fa segles entre Espanya i Catalunya- el millor que es pot fer és que cadascú agafi el seu camí. I si no ens ho deixen fer haurem d’assumir, sense por,  que el poble de Catalunya haurà de fer les passes necessàries per assolir-lo.

També es curiós que els partidaris de mantenir a la força la famosa unitat territorial acusin a uns determinats partits polítics i a uns concrets polítics dels ser els conspiradors i líders del projecte independentista. Davant d’aquesta opinió jo els hi pregunto: Sou cecs? Teniu un coeficient d’intel·ligència limitat i atrofiat? No sabeu veure el que passa o creieu que els ciutadans som estúpids? Jo puc garantir, sense temor a equivocar-me que no ho som.

No hi han uns partits ni uns polítics concrets, ni una mà negre que identifiquen amb Artur Mas, que estiguin impulsant el fet de secció, si no que s’estan limitant, que és el que han de fer, a estructurar un marc legal i legitimat en resposta a la voluntat d’una gran majoria dels catalans per exercir el seu dret a decidir, a través d’un referèndum, no consulta, anomenem al procés pel seu nom sense por,  si Catalunya ha de ser un Estat independent. Que jo crec que ho ha de ser i de forma immediata.

Un altre fet que han de començar a assumir els polítics professionals és que la política està canviat i canviarà definitivament. S’acabarà amb els polítics prepotents, els quals durant tots aquests anys de democràcia s’han autoproclamat, sense que ningú els hi donés autorització, ni consentiment,  casta intocable. Doncs això s’està acabant i d’ara en endavant hauran d’actuar segons el poble cregui convenient pels seus interessos. I crec que els politics catalans, almenys, alguns d’ells, ho estan començant a entendre encara que els hi costi assumir-ho. Ja n’hi ha prou que els ciutadans només tinguin una participació democràtica cada quatre anys consistent en anar a votar per després ser oblidats fins als propers comicis. S’ha d’acabar amb la patent de cors que els polítics s’atorguen després de ser escollits.. La piràmide de poder es comença a invertir, potser lentament, però en un procés que no es podrà aturar, en què la base ocuparà el lloc de la cúpula i aquesta la de la base.

Crec que ja ha quedat demostrat, que sóc un incondicional partidari de la independència del meu país, és més, sóc dels que crec que s’hauria de fer una proclamació unilateral d’independència, no demà, sinó ahir. Amb tot, vull expressar que no entrego un xec en blanc a la independència. Quan s’assoleixi, que s’assolirà, el país haurà de canviar i aquests canvis han d’anar dirigits a la recuperació dels drets laborals que ens han robat, a la recuperació d’un sistema de benestar i sanitari, no com el que havíem gaudit abans de les retallades, sinó el doble o triple de millorat,  a superar el nostre sistema educatiu i d’investigació, bases imprescindibles del nostre futur com a nació, i a establir una societat igualitària i on els interessos humans siguin més importants que els econòmics. També a què els polítics que ens representin tinguin present que la voluntat del poble haurà de ser la que s’escolti i no els interessos partidistes.

Vull afegir, que la Independència, un cop assolida, no serà un beuratge màgic que solucionarà tots els problemes que ens ha causat la crisi, els bancs i els polítics de la  nit al dia, sinó que serà un camí llarg, espero que no molt, en el qual haurem de viure moments de sacrificis, difícils, fins i tot frustrants, però que aconseguirem superar amb l’esforç de tots.

Una altra qüestió que no la vull passar per alt. Si la Unió Europea no ens vol, pitjor per a ells. Potser no ens fan falta i en canvi estic convençut de què ells a nosaltres sí.

Sé que pot semblar típic i tòpic, però em vull acomiadar amb el crit que s’està estenent per tot Catalunya:
            IN-DE-PEN-DÈN-CIA!!!

martes, 2 de abril de 2013

Em puc posar malat, doctor?


Ahir dia 1 d'abril em vaig quedar sorprés a l'assabentar-me a través de les notícies de què hi ha hospitals de Barcelona -no cal esmentar-los per no fer-lis publicitat gratuïta- que estan cobrant als acompanyants dels malalt un lloguer per ocupar la típica butaca que està al costat del llit, també per poder disposar d'una cambra individual. Us preguntareu perquè em sorprenc si és més que evident que la política de CiU -ara amb el suport de governabilitat d'ERC- és la de privatitzar, per molt que ho neguin, molts serveis públics, però en espeical els serveis sanitaris. No és una idea que hagi sorgit de la famosa crisi que ens estan fent patint i pagant, sinó que es basa en un projecte que ja es va intentar aplicar durant la darrera legislatura de Jordi Pujol i, que per sort, es va poder aturar. Però sembla que l'han tingut ben guardada i a punt per quan arribés el moment oportú i ara, per a ells, ho és. La meva resposta, com m'imagino que endevineu, és la de lluitar amb tots els mitjans per conservar els serveis públics, tots.
 
Però retornant a l'inici, em vaig sorprendre no pels motius que he exposat, sinó perquè un cop més la ficció s'ha avançat a la realitat o la realitat s'ha apropiat de la ficció. En l'obra de teatre que vaig escriure l'any passat (2012) titulada "En puc posar malalt, doctor", una sàtira i irònica visió sobre el copagament i la privatització del sistema sanitari en la nostra nació, ja reflectia, entre altres factors de privatització, que els acompanyats dels malalts havien de llogar les butaques si volien asseure's al costat del malalt, així com d'altres serveis hospitalaris i en els Centres d'Atenció Primaria.

L'obra continua sense representar-se ja que ha estat rebutjada per les companyies de teatre a les quals la vaig enviar amb un més que evident absolut silenci; l'única excepció va ser der la del secretari de lectura del TNC, nom del qual ni vull ni desitjo recordar, que amb una opinió de seudo intel·lectual de pa sucat amb oli i pretenciosa va carregar-se-la, crec, que més per la seva qualitat artsitica, que potser no té, sinó per qüestions polítiques. Crec no equivocar-me al pensar que la va considerar políticament incorrecte. Avui en dia, s'han de defensar els llocs de treball a qualsevol preu, especialment si han estat designats i no obtinguts per mèrits pròpis.

Bé, l'únic que volia evidènciar és que en l'obra "Em puc posar malalt, doctor" ja es reflecteix teatralment com pot arribar a ser la sanitat en aquesta nació d'aquí a poc, i que consti que no he utilitzat "pública" per raons més que evidents i que deixo a la fantasia d'un possible, encara que no probable, lector o espectador."

lunes, 4 de febrero de 2013

Premi Literari Ramón Llull 2013

 

L'any 2009 em vaig presentar en aquest premi literari amb l'obra "L'aroma del teu perfum" amb pseudònim Antònio Porcia Shyluck, quedant entre les set obres finalistes que optaven al premi.
Relació de Finalistes 2009

L'any 2010 també em vaig presentar però aquesta vegada amb l'obra "L'Accident" amb el pseudònim Lisandre Hipòlita Oberon, quedant aquesta vegada entre les cinc obres seleccionades per optar a aquest premi.
Relació de Finalistes 2010

Aquest any 2013 m'he tornat a presentar al premi, aquest cop amb l'obra "I l'anomenaren Terra", amb el pseudònim Xavier Sorribes Juna, quedant entre les quatre obres finalistes que optaven a premi.
Relació de Finalistes 2013

jueves, 31 de enero de 2013

Fotuda crisis...

Dissabte, maig 21, 2011

Informe de la Agència Literària Sandra Bruna (
maleïda crisis...)
 

                                        
Hola Joaquim:

 Després de rebre l'informe de lectura de l'AROMA DEL TEU Perfum, lament comunicar-te que hem decidit no representar l'obra.

No és que l'informe sigui desfavorable, ni molt menys, però en els moments actuals, tant de mercat com de la nostra agència, deixen molt poc espai per a les noves propostes d'incorporació.

Segons el dictamen de lectura, ens indica "argument molt comercial, que amb retocs estructurals, podria ser una gran novel · la".

Molt cordialment.

Joan Bruna

SANDRA BRUNA Agència Literària

Segueixo a l'espera d'alguna agència literària o editorial que estigui interessada en els meus manuscrits.



3 comentarios:
Anónimo dijo...
Yo acabo de pedirle presupuesto a Joan Bruna para un informe. Me imagino que aparte de decirte que no te quiere representar te daría el informe. ¿O se lo leyeron gratis?
Ánimo.
Joaquim Ruiz-Lopera dijo...
Hola.
Lamento no haver-te escrit abans, però no he entrat al blog fa temps.
En el meu cas, s'ho van llegir grautïtament. No em diguis que a tu et van fer pagar.
M'agradaria saber qui ets per si ens podem ajudar mútuament en l'objectiu de publicar.
Espero la teva resposta.
Rubén dijo...
"No podrán con nosotros...Ni Chisum, ni Garret" Billy the Kid
Un afectuoso saludo, Juqui
Rubén

martes, 26 de octubre de 2010

Histories de l'asfalt


Aquesta és la portada del nou llibre publicat









Dilluns, juny 14, 2010

Ja es van coneixent les opinions dels lectors


Tots no tenim el mateix ritme de lectura, però ja hi ha molts lectors que han finalitzat la seva lectura del llibre i ja van aportant el seu comentari.

Estic molt contents amb l'acceptació que està tenint el llibre i la prova d'això són els comentaris que aneu deixant.

Espero tenir molts comentaris del llibre fins a poder arribar a aconseguir un suport editorial i, que podeu comprar a un bon preu i en la vostra llibreria habitual meus llibres.

Algunes de les opinions dels lectors:
 
D. Castro dijo:
Sin duda, un libro fuera de lo común, no, de hecho lleva lo común a lo inusual. Coge los elementos más cotidianos y los retuerce hasta situaciones sorprendentes. Gracias al formato de historias cortas cada una de ellas te engancha al querer descubrir más de cada nueva situación, pero sin alargarlas tanto como para que la historia de la sensación de estar forzada.
Es un libro que recomiendo porque dará al lector un soplo de aire fresco al ser una obra con un formato y un estilo muy distintivos.